ESPERANÇA. ADRIÀ MORENO. 2N B

I mentre m’esperava a la parada de l’autobús he vist sortir de la cantonada el meu amic Mick, amb la seva motxilla vermella i una cara trista. M’hi he acostat i l’he tranquil·litzat amb unes paraules, que l’han reanimat. Sé perfectament que és el que li preocupa a en Mick. L’obligació.

“Falta poc. Més d’un mes. I tot acabarà. Quan te n’adonis, ja hi haurem arribat. Arribarem a la Terra Promesa, tal com t’havia promès. Només s’ha de tenir paciència. Sé que el dia a dia en aquest vaixell passant pel mar del Malson d’Insti és molt dur i s’ha de fer molta feina i aguantar els severs capitans del vaixell. Sé que cada dia ens hem d’enfrontar amb terribles monstres que només de pensar-hi ens fan esgarrifar, anomenats Exàmens. Si perds contra ells, els teus superiors et poden renyar. Per guanyar, sol s’han d’aprendre i estudiar els seus atacs, i, el dia que us els trobeu, posar-los en pràctica. Sé que quaranta minuts de lliure durant les sis hores que treballem és poquíssim, i tenim poques coses de què parlar. Sé que t’hagués agradat quedar-te en aquella petita illa, on sempre nevava, tothom estava en família i s’adornaven els avets, o en aquella altra (que ens hi vam quedar menys temps) plena d’ous de Pasqua. Però sempre arriba el moment de tornar al vaixell i tornar a la vida de sempre. Cada dia estic comptant els dies que falten per arribar al continent, la Terra Promesa, tal com deien els jueus.

Sé que estar tancats sis hores dins d’un camarot complint les ordres del nostre superior és una cosa terrible i hi ha vegades que hem de fer coses durant els temps lliures. La millor hora és l’hora de dinar, tot i que després hem de fer la feina extra que hem de fer pel nostre compte que ens ha manat el nostre superior i ens omple tota la tarda i, per tant, no tenim temps de divertir-nos. Després, sopem, ens n’anem a dormir, i l’endemà, altre cop a complir ordres del nostre superior. No se’n cansa mai. Diu que són coses per aprendre però quan arribi a la Terra Promesa me n’oblidaré de tot, només pensaré a passar-m’ho bé, en res més. Almenys, ens deixen dos dies a la setmana per reposar, però hi ha hores d’aquestes festes que les omplim estudiant els atacs dels Exàmens i fent treballs extra manats pel nostre capità.

Però, tranquil, sé que un dia, al cap d’un mes i mig de feina, tornarem a la Terra Promesa que fa mesos vam deixar. No cal patir. Hem d’aguantar i tenir paciència. Hem de tenir esperança.”

En Mick ha rigut i els dos hem pujat a l’autobús, que ens hauria de portar cap a l’obligació, que finalitzaria quan, a l’horitzó, veuríem la Terra Promesa que sempre hem desitjat. 

UNA ASSASSÍ BEN PECULIAR. ROGER RAIDÓ. 2n A

Un assassí ben peculiar

L'home amb barret portava a la mà dreta un paraigua amb una xeringa plena de verí molt potent ocultada al pal del paraigua. El noi vestia molt reservat, amb un abric negre tan llarg que li arribava fins als genolls. A més duia uns guants negres i un barret llarg i despertava certa incògnita, ja que lluïa tants complements negres que gairebé no mostrava el seu rostre, era l'home de negre. De sobte, em vaig fixar que l'home sinistre girava al voltant de la cantonada. Devia tornar cap a casa seva, ja havia acabat el seu treball, assassinar. No cal que parli tan horrorosament del meu amic, Ígor Akinféyev. En realitat no era un assassí dolent, era un agent rus infiltrat per l'FBI, per eliminar els delinqüents que no eren detectats per les autoritats. Com que era rus s'infiltrava en màfies russes, com les traficants de droga, armes... i matava els delinqüents més importants de la ciutat que causaven grans problemes a l'FBI. Nova York estava podrit, deixant de mirar el seu aspecte modern, tenia molta mala gent que causaven problemes a la societat i el meu amic els solucionava.

Ara ja sé perquè l'Ígor mata mafiosos, però en un principi pensava que era un delinqüent ben peculiar. Als seus assassinats mai deixava cap empremta dactilar ni cap marca en el cos del mort. Era un professional. L'únic que vam trobar després d'analitzar els cossos, va ser un verí que en Claudio (així li deien) injectava a les seves víctimes i que provocava la mort instantània. Deixant de banda els seus mètodes d'assassinats, vaig reunir fotos dels atemptats contra la màfia russa dels últims deu anys. Vaig fixar-me que en totes les fotos sempre hi sortia un home amb un paraigües a la mà dreta i que vestia amb un barret negre i un gran abric. Començava a entendre les coses. El paraigües devia portar una xeringa amb verí amb el qual l'home duia a terme les seves matances. Si els atemptats de les fotos eren a Espanya l'home hi era, si eren a Itàlia també hi era. No crec que fos cap casualitat. Aquell era l'assassí. Tot i això no sabia ni quina era el seu nom autèntic, ni perquè matava únicament a russos. Però sabia que un grup de mafiosos es reunirien en un magatzem per preparar algun delicte, com pot ser el tràfic de drogues. Allà trobaria a Claudio, segur que faria algun assassinat.

Al saber això vaig dirigir-me al magatzem dels afores de la ciutat. A l'arribar, em vaig fixar que hi havia una pinya de russos conversant i el que més em va cridar l'atenció fou l'home del paraigües; ara estava clar que havia anat al lloc adequat. Com que tota la zona estava plena de russos, vaig decidir esperar Claudio a dalt del turó que envoltava el magatzem. Segur que l'assassí eliminaria tots els mafiosos i després abandonaria l'estança. De sobte, va arribar un cotxe, devia ser el cap, ja que només de veure'l els homes van entrar cap al magatzem. Mitja hora més tard vaig veure la silueta d'algú, era l'home del paraigües que s'espolsava els braços i feia via cap al seu mono volum. A partir d'aquí vaig actuar, el vaig apuntar amb la meva pistola i vaig dir-li: "FBI, acompanya'm que el portaré a comissaria". En aquest precís moment el noi va fer un moviment amb el braç i va treure's de la butxaca la placa de l'FBI. Em va explicar, que ell també era el departament, es tractava d'un home infiltrat que s'encarregava d'eliminar les màfies més perilloses de la zona. Em va ensenyar el paraigua amb el verí amb el qual feia els assassinats. També afirmà que tot això ho feia perquè volia trobar el cap rus Petrencov, ja que en un passat va matar la seva família. En Claudio, que es deia Ígor, m'havia revelat qui era en realitat.

Problema resolt, cas tancat.

VIATGE AL PAÍS DE LA DISBAUXA. ADRIÀ MORENO. 2n B

-       M’agradaria un món de bogeria descontrolada, on ningú digués a ningú el que havia de fer i tothom pogués fer el que li vingués de gust.- va dir en Pepito, enfurismat pel càstig que la seva mare li havia imposat després de trencar un vidre del menjador.

-       Un món ple de disbauxa seria horrorós, això per començar. I per acabar, no em cridis!- va exclamar la mare d’en Pepito.

En Pepito se’n va anar, encara enfadat. Es va tancar a la seva habitació, es va agitar al llit amb en Chita i es va adormir profundament.

El va despertar una trompeta. Es va aixecar ràpidament i va observar l’habitació on es trobava. Era la seva però costava de reconèixer perquè estava molt desendreçada. La taula i la cadira, per terra, i els llibres, dibuixats i amb pàgines esguerrades Estranyat,  va sortir al carrer.

Algunes cases estaven incendiades i al cel, avions volaven descontroladament i n’hi havia que baixaven a la ciutat i tocaven el carrer amb les rodes de l’avió. Una vegada, s’endugué una persona, fins i tot. Hi havia cotxes que corrien per la vorera o per sobre dels cables telefònics. Els animals del zoo corrien pels carrers i hi havia nois muntant-los com si fossin cavalls. Els qui pujaren sobre l’elefant del zoo, van caure a terra per l’impacte contra un fanal ja que l’elefant passava justament per sota del fanal.

En Pepito, desconcertat, va començar a córrer pels carrers fins que sortí de la ciutat i anà a parar a un camp d’arbres fruiters. Prop d’allí, va veure un pagès que per collir la fruita feia servir dinamita i nitroglicerina. La fruita volava pels aires i, amb una mica de sort, anaven a parar al palot.

En aquell moment, es despertà. Havia tingut un somni molt estrany però que li havia donat una lliçó: un món normal és molt millor i menys perillós que un món ple de disbauxa. I ràpidament anà a demanar perdó a la seva mare, que ho acceptà, somrient.

L'AMISTAT

L’AMISTAT

Subtítol: Com cuinar un amic

Aquesta és una recepta de cuina molt antiga, probablement els dinosaures ja tenien amics i segurament feien servir aquesta recepta que, segons m’ha dit és antiquíssima i mai falla.

Ingredients:

Un amic o amiga                                 L’alegria necessària

Mig quilo de lleialtat                            Bastant respecte

Un quilo de confiança                        i ganes de compartir

Un grapat d’amabilitat

Procediment

S’agafa un amic o amiga i se li posen tots els ingredients que apareixen al llistat de dalt tallats i nets a dins d’una cassola ben grossa. Es barreja tot ben barrejat i es passen moltes hores junts jugant, rient, estudiant, plorant, compartint tristeses i alegries i fent tot el que un es pugui imaginar. L’amistat s’ha de cuinar preferiblement a foc lent, si es posa el foc massa fort hi ha perill de cremar-se i que l’amic s’enganxi a la cassola. No es fàcil trobar en un sol amic tots els ingredients esmentats, però el cor serà un bon conseller i farà que tot es barregi a la perfecció.

Un cop cuinat l’amic el podem servir acompanyat de confidències, moments inoblidables i aventures esbojarrades. Encara que tot això no és necessari ja que l’amic està molt bé sense cap guarnició, perquè estar amb ells és el que realment importa.

Per acabar, vull dir que el millor de tot és tenir un amic perfectament imperfecte i estimar-lo con és. El millor és aquells amics que apareixen per sorpresa, sense buscar-los i acaben formant part de tu.  

LA FELICITAT. JOSEP VENTOSA. 2n B

LA FELICITAT

Penso que no hi ha una fórmula secreta per ser feliç, al menys jo no la tinc. Suposo que no és el mateix la felicitat per una persona que viu en una societat desenvolupada que per una altra que viu al tercer món. Per una persona que viu al tercer món la felicitat pot ser una cosa tant senzilla per nosaltres com assistir a l'escola, tenir un llibre, una joguina, unes sabates o simplement menjar.

Per nosaltres, com que tenim les necessitats bàsiques cobertes, és molt més complicat; la gran majoria d'adolescents de la meva edat tenen mòbil, tablet, videojocs però si els preguntessin si són feliços dirien que no. I és que això no és suficient per ser feliç perquè envoltar-se de coses materials no dóna la felicitat ni tampoc tenir molts diners. Per una persona que està malalta suposo que la seva felicitat seria estar curat.

Personalment penso que la felicitat completa no existeix però hi ha coses que ajuden a ser feliç com ara a estar content amb tu mateix; això és fonamental. Si estàs content amb tu mateix tens el 50% de la felicitat. També és important tenir a algú que t'estimi i algú a qui estimar. També dóna molta felicitat fer alguna cosa pels altres sense esperar recompensa i en el meu cas em fa molt feliç cuidar a algun animal.

UN DIA D'HIVERN. ALBA JOVÉ. 2n B

UN DIA D’HIVERN

Tot és com sempre. Un hivern espès i humit envolta el poble. No hi ha neu, aquí mai neva, només fa fred i, aquest, glaça els vidres de les cases. Jo sec prop l’estufa, arraulida a la punta del sofà tota tapada amb una manta. Vaig mirant com passen els anuncis inacabables de la televisió. La mare, enfeinada, es mou d’aquí cap allà amb un munt de paquets plens de coses inservibles que guardàvem dins un armari; ja és hora de llençar-les. Em demana que l’ajudi, tanco la televisió i hi vaig.

Surto al carrer i em dirigeixo a les escombraries. Porto una pila de tres caixes davant meu, la boira no em deixa veure res. Deixo les caixes al costat de la brossa. M’acosto a un arbre; allí hi ha una noia asseguda a terra, tremolant de fred. Té la pell molt blanca i fina, els cabells curts i castanys, porta un vestit una mica antiquat de tiretes. Al veure-la m’hi dirigeixo i li poso sobre la meva jaqueta. Ella em mira, primer amb rostre seriós, que ràpidament es converteix en un gran somriure. No sé que dir-li. Però el silenci tarda poc a marxar. La seva dolça i fina veu m’explica qui és:

-Sóc la  Lara. He estat esperant aquí durant molts anys que algú em vingués a ajudar. Vaig morir aquí de fred perquè ningú em va voler ajudar. – M’agafa un calfred que poc a poc se’n va- Tu m’has ajudat, i gràcies a això ara podré pujar al cel. – La seva pell blanca s’il·lumina, la seva mirada brilla i surt el sol. S’enlaira al cel amb un somriure i em diu adéu amb un suau moviment de mà... Li retorno l’adéu. No sé ben bé què acaba de passar, però el meu cos se sent alleujat i tranquil.

El sol llueix amb intensitat, la boira escampa i, lentament, cauen del cel petits flocs de neu blancs i brillants. Es respira un aire fresc i càlid a la vegada... És una dia per recordar.

L'AMISTAT. MARTA ARESTÉ. 2n B

L’amistat és un tresor. Un tresor que has d’anar cuidant i fent créixer dia a dia. Una veritable amistat, és aquella que necessites al teu costat dia rere dia i  aquella que sempre és amb tu en els moments més difícils i crítics. Diuen que les veritables amistats es podem comptar amb els dits de la mà i és cert, al llarg del trajecte de la vida vas veient quines amistats valen la pena cuidar i quines has de deixar córrer perquè no van enlloc.

De vegades, hi ha aquells petits obstacles que fan que alguna amistat es trenqui per uns moments o de vegades per sempre.. Tot i això si una amistat realment t’importa, fas tot el necessari per no perdre-la, encara que diuen que res és per a sempre.

Algunes amistats estan fetes de riures i plors compartits; altres, d’hores d’escola; altres, de sortides, cine, diversions, i n’hi ha que neixen sense que sapiguem ben bé com ni per què. Avui en dia, n’hi ha que estan fetes sols de correus electrònics, i no per això deixen de ser menys importants. Diferents, però no menys importants. Realment, si tens una verdadera amistat al teu costat, tens tot el millor que podries tenir, perquè tenir-la significa que tens a una persona molt important al teu costat, una persona que t’ajudarà en tot el que faci falta, una persona que t’eixugarà les  llàgrimes quan ho necessitis i una persona que, per petita que sigui la rucada, et farà somriure.

Finalment, si ens poséssim a pensar com d’importants són per a nosaltres les amistats, ens adonaríem  que s’han de cuidar, i faríem que dia rere dia aquestes es fessin  més fortes, millors i úniques.